-Són vostés els pares- el metge es dirigeix al Marc i l’Antonia. -Si, que passa res greu? Com es troba l’Aina?- pregunta l’Antonia. El metge la mira amb cara de circumstàncies. Escolto, nerviós per els resultats. Em temo el pitjor. No pot ser Aina... -Bé, serà millor que entrin al meu despatx- respón el doctor. Els segueixo. Quan entren, miro per la finestra dels despatx. L’Antonia plora. No. No pot ser. Aina?
Dos dies després...
I torno ha estar al mar. I m’enrecordo de tu. De les tardes que passavem junts a la platja, plens de sorra, amb l’aigua mullant els nostres peus, mentre ens fem un petó. Del temps que fa que no em ric sense falsedat. Del temps que fa que no estimo algú de veritat. Sense tu, qui soc jo i què faig aquí? Soc presoner de la vida? O un alliberat per la mort? Soc esclau del destí? O un titella de la sort? Una sort que mai m’acompanya.
I torno ha estar al pont on tocavem la guitarra junts aquelles cançons que tant agradaven a la teva germana, que tant bé les cantava. Ara ja no canta, amb prous feines parla i si ho fa, es per culpar als inocents del teu viatge. Però va ser culpa meva. Culpa meva que marxessis, deia, amb la cara pintada d’impassibilitat. I em trencava el cor; i em feia plorar; i comentava com m’havies estimat i que poc ho demostrava jo; i tancava la porta de la seva habitació, un mur de lamentacions.
I torno ha estar al banc. El banc on ens vem declarar l’amor. El banc on ens vem abraçar. El banc on vas plorar. El banc on vem prometre que passés el que passés mai ens separaríem. On ets, ara? No hi ets. On són les teves promeses? S’han perdut. On són les abraçades? Les he guardades en els meus records. Alguns pensen que m’excedeixo. Que estic obsessionat. Sí, ho estic. Però ets tu. I val la pena obsessionar-se per tu. Perquè tu ho ets tot. Tot per mi.
I torno ha estar al llit. El llit on ens feiem les preguntes. Què serà de nosaltres? Qui serem dintre d’uns anys? Has pensat mai en la mort? Bé, ara les puc respondre. Tu, que has estat un reflex de la llibertat i de la vida per als altres, ara ets morta. I jo, també. La teva família és un pou de llàgrimes, la teva germana, l’aigua fosca que es troba a dins. Els teus amics, fantasmes que volten per els carrers, records vivents de la teva vida. Sóm ànimes en pena, que porten dins seu una càrrega enorme, la més gran que pot tenir una persona. Veure la teva vida, assecant-se com una flor en un desert, sabent que no pots ajudar. Veure’t morir. Pensar en la mort és inebitable. Pensar en la teva mort era inimaginable.
I estic al balcó de casa meva. Recolzat a la barana, bebent un refresc, penso en el futur. En un futur sense tu, esclar. Han passat ja dos anys de la teva mort. Ho porto millor. En realitat, visualitzo la possibilitat de tornar a estimar. He conegut una noia. És molt maca. Té un somriure preciós, com el teu. Un ulls que m’atrapen. Una bona persona. Em recorda molt a tu, Aina. Dos anys he tardat en tornar-me a enamorar. Massa aviat? Massa tard? Són preguntes que faig als meus amics. Per què no faig la que m’interesa? De veritat, tornaré a estimar tant a algú mentre segueixis en els meus records? Podré deixar-te d’estimar, tot i estar tu morta? Ho tornaré a intentar...
Dannu Terra
Muchas gracias por tu solicitud, ya somos uno más. Bienvenido.
Dannu
3 Mar 2012
Albert Álvarez Hidalgo
EL VERITABLE INFERN
En un hospital de Barcelona...
-Són vostés els pares- el metge es dirigeix al Marc i l’Antonia.
-Si, que passa res greu? Com es troba l’Aina?- pregunta l’Antonia.
El metge la mira amb cara de circumstàncies. Escolto, nerviós per els resultats. Em temo el pitjor. No pot ser Aina...
-Bé, serà millor que entrin al meu despatx- respón el doctor.
Els segueixo. Quan entren, miro per la finestra dels despatx. L’Antonia plora.
No. No pot ser.
Aina?
Dos dies després...
I torno ha estar al mar. I m’enrecordo de tu. De les tardes que passavem junts a la platja, plens de sorra, amb l’aigua mullant els nostres peus, mentre ens fem un petó. Del temps que fa que no em ric sense falsedat. Del temps que fa que no estimo algú de veritat.
Sense tu, qui soc jo i què faig aquí? Soc presoner de la vida? O un alliberat per la mort?
Soc esclau del destí? O un titella de la sort? Una sort que mai m’acompanya.
I torno ha estar al pont on tocavem la guitarra junts aquelles cançons que tant agradaven a la teva germana, que tant bé les cantava. Ara ja no canta, amb prous feines parla i si ho fa, es per culpar als inocents del teu viatge. Però va ser culpa meva. Culpa meva que marxessis, deia, amb la cara pintada d’impassibilitat. I em trencava el cor; i em feia plorar; i comentava com m’havies estimat i que poc ho demostrava jo; i tancava la porta de la seva habitació, un mur de lamentacions.
I torno ha estar al banc. El banc on ens vem declarar l’amor. El banc on ens vem abraçar. El banc on vas plorar. El banc on vem prometre que passés el que passés mai ens separaríem. On ets, ara? No hi ets. On són les teves promeses? S’han perdut. On són les abraçades? Les he guardades en els meus records.
Alguns pensen que m’excedeixo. Que estic obsessionat. Sí, ho estic. Però ets tu. I val la pena obsessionar-se per tu. Perquè tu ho ets tot. Tot per mi.
I torno ha estar al llit. El llit on ens feiem les preguntes. Què serà de nosaltres? Qui serem dintre d’uns anys? Has pensat mai en la mort? Bé, ara les puc respondre.
Tu, que has estat un reflex de la llibertat i de la vida per als altres, ara ets morta. I jo, també. La teva família és un pou de llàgrimes, la teva germana, l’aigua fosca que es troba a dins. Els teus amics, fantasmes que volten per els carrers, records vivents de la teva vida.
Sóm ànimes en pena, que porten dins seu una càrrega enorme, la més gran que pot tenir una persona. Veure la teva vida, assecant-se com una flor en un desert, sabent que no pots ajudar. Veure’t morir.
Pensar en la mort és inebitable. Pensar en la teva mort era inimaginable.
I estic al balcó de casa meva. Recolzat a la barana, bebent un refresc, penso en el futur. En un futur sense tu, esclar. Han passat ja dos anys de la teva mort. Ho porto millor. En realitat, visualitzo la possibilitat de tornar a estimar. He conegut una noia. És molt maca. Té un somriure preciós, com el teu. Un ulls que m’atrapen. Una bona persona. Em recorda molt a tu, Aina.
Dos anys he tardat en tornar-me a enamorar. Massa aviat? Massa tard? Són preguntes que faig als meus amics. Per què no faig la que m’interesa?
De veritat, tornaré a estimar tant a algú mentre segueixis en els meus records?
Podré deixar-te d’estimar, tot i estar tu morta?
Ho tornaré a intentar...
Dime si te gusta
4 Mar 2012
larin_mp
Gracias por solicitar amistad. Espero seguir leyendo tus relatos. Un beso
29 Jul 2012