La lluita entre l’amor propi i la realitat

Sóc un home i sóc jove, d’això estic segur. Vaig néixer el 19 d’abril del 1995 a Barcelona al sí d’una família de classe mitjana d’origen immigrant.

Cada cert temps, experimento un conflicte intern que es veu reflectit en el tipus de música que escolto. Depenent de com em  trobi i de les necessitats espirituals que tingui, vaig des del heavy metal, amb grups com Guns and Roses, AC/DC o Metallica, fins al grunge de Nirvana, passant pel punk dels Sex Pistols i el rock-punk de Green Day. Nirvana és dels millors grups que es pot escoltar si es busca la depressió, que, de vegades, és realment atractiva. No és estrany entrar a casa i trobar-me estirat al terra de l’habitació, amb el cap entre les potes de la cadira, a les fosques i escoltant el disc que van gravar a la MTV el 1994. Els crits de Kurt Cobain, així com les seves lamentacions em fan pensar en el futur, i per tant, en la mort. Llavors, m’assec a la cadira i amb un bolígraf em faig passar per poeta.

I escric. Escric el que sé i el que sento. Escolto el no res i observo com les ombres dels llapis, col·locats als seus pots de sobre la taula, es van torçant fins desaparèixer amb el sol. Llavors, cegat per la llum de l’ordinador no tinc més remei que prémer l’interruptor, mentre repeteixo al meu cap els versos finals de All apologies, amb aquell enigmàtic ‘all in all is all we are’.

Però també tinc una vida més enllà de la música (tot i que de vegades penso que escoltar música és l’únic que se’m dóna realment bé). Com ja he dit abans, m’agrada escriure, i de vegades tinc la sensació que sóc el més gran del món. També intento llegir molt, abans dels meus típics atacs de mandra, períodes en què puc arribar a la inactivitat quasi absoluta en temes intel·lectuals o acadèmics. He llegit Hemingway, un dels més grans. També Calderón de la Barca, Orwell, Molière, García Márquez, Golding i uns quants altres, a més dels de l’escola, per intentar formar-me de forma autodidacta i ser independent de la idea que la societat ens vol transmetre del món.

Però bé, si estic parlant de mi en algun moment haig de parlar d’una de les meves passions, a la qual més interès i hores dedico. Parlo de l’atenció que presto a les meves estimadíssimes companyes. Seria un hipòcrita si no sortís amb aquest tema a l’hora de definir-me. Com la majoria d’éssers vius, tinc aquesta actitud implantada al cervell, aquesta desgràcia, aquesta condició que m’esclavitza.

També tinc predilecció per la història. Tot i que em va per temporades, l’estudi del passat, i en especial de l’Edat Antiga al Pròxim Orient, m’apassiona. De les millors coses d’aquesta afició és que és un món en eterna expansió, sempre hi ha alguna cosa nova que abans no sabia; alguna civilització de fa 4.000 anys amb molts secrets per a mi. És una mina inesgotable de curiositats i saber que podran omplir les meves hores i pujar la meva autoestima.

Ara que ho penso, potser el lector s’està enduent una imatge de mi com d’una persona molt inestable, d’algú que no sap el que vol, molt narcisista, i que té un ego tan gran que necessita constantment alguna cosa per alimentar-lo. Tot i no estar massa desencaminat amb aquesta descripció, jo no diria tant. És cert que tinc una preocupant necessitat de ser el centre del món, o el que és més preocupant, generalment dono per fet que ho sóc. Però, després de tot; i qui no? No som això nosaltres els mortals? La mort és un condicionant tan fort que ens fa ser uns temorosos de la nostra existència. La fragilitat de la nostra realitat ens fa ser així, i no només pel temor a perdre la vida, sinó el més important, la por a l’oblit. Aquest és un tema que han tractat poetes i teòlegs molt abans que jo, o sigui, que si algú pot pensar que em crec un gran geni per dir això, ho sento però s’equivoca.

De fet crec que això ho dic per culpa dels prejudicis. Meus, però també dels altres. Jo sé que molts pensen que a la meva edat et creus immortal, sents que la vida és curta però amb un final encara llunyà. També diuen que per a la gent com jo, tot ens puja molt ràpid al cap, i de seguida ens creiem “descobridors de la pólvora”, però precisament el que intento evitar jo és això. Sempre que tinc qualsevol excusa, la utilitzo per convèncer-me del fet que realment sóc el millor, però sempre intento tenir una base realista perquè així mai caurà la meva moral. Potser és que intento crear una mena de bastió. Però contra qui o què?

Sincerament, jo sé perfectament com sóc. Em conec en quasi bé totes les meves capes i subcapes. Tot i així, no sabria dir per què sóc com sóc. De vegades em pregunto si sóc realment un excèntric o si només ho faig veure, i de cop trobo que estic donant voltes per l’habitació, tocant una guitarra d’aire i cantant alguna meravella del heavy de finals dels anys 1980 tot sol. Llavors em pregunto si sóc un excèntric o un tarat. Bé, dit així sona molt dur, potser m’estic passant una mica. Aquest autoretrat ja sembla més una autocrítica. Ara que ho penso ni tan sols m’he descrit físicament. Però què importa, en realitat això és el de menys ara que som a l’era de la informàtica. En fi, després de tot no tinc res a perdre i em sap greu privar-vos de la meva imatge:

En realitat sóc bastant clàssic. Cent vuitanta-sis centímetres d’alçada. Setanta-cinc quilograms de pes. Cabell castany arrissat. Nas recte de dimensions mitjanes. Orelles... realment cal això? Quasi bé no hi ha diferencia entre les orelles de la gent. Bé sí, sempre hi ha algun ‘Dumbo’, però jo em trobo dins l’enorme grup dels considerats “normals” –en podríem escriure tot un llibre sobre aquest mot. Bé, això sí, no porto pírcings, ja que em semblen, a més de quelcom molt sadomasoquista, un símbol d’estandardització. Igual que aquells que van com de hippies per semblar més moderns o progressistes. Déu meu, aquests em posen dels nervis! Ara que parlem de l’estètica, haig de dir que jo no destaco massa. Porto pantalons més o menys ajustats, així com les samarretes. Tot plegat em fa sentir com una estrella del rock dels anys 1970. Però en realitat, tot i això, sóc per a la majoria un ‘bon jan,’ perquè en temes d’addiccions, per exemple, no tinc cap intenció d’entrar-hi. Però el més sorprenent per a molts és que no ho faig per mi, sinó que és una qüestió global. Molta gent ha mort per aconseguir una llibertat que ara podem gaudir. Tot i així, si jo em faig depenent d’una gran empresa (o pitjor, d’una màfia mundial de tràfic il·legal de drogues) esdevinc un esclau, un serf, passo de ser un ciutadà a no ser res. Bé, el cert és que tinc la sensació que ningú no s’adona que nosaltres mateixos fabriquem la gàbia. Podríem anar tots a viure a una cova com Eurípides, però què seria llavors del Facebook?

Sí, som tan inconscients. La cobdícia i l’ambició envaeixen els nostres somnis. La nit ens fa ser tot allò que mai podrem ser. Quan tanquem els ulls, ens mirem per dins i només veiem foscor. Si intentem recordar, la història de la nostra vida, així com la de la humanitat, consisteix en un constant intercanvi de cops de puny. I ens fa tant de mal pensar en tots els qui hem matat pel camí, que al final necessitem dormir perquè així el nostre subconscient ens digui a tots els que hem de matar per demà. La carrera és tan llarga i esgotadora que de vegades penso si no valdria més la pena ser lliure per un moment, lliure escollint quan i de què morir. Precisament sobre això he meditat molt en la meva curta vida i un gran exemple ha estat sempre Ernest Hemingway. Alguns diuen que va ser perquè sentia que s’acabava el seu geni creatiu. Hi ha altres que culpen  l’alcohol, però jo prefereixo pensar que era per la sensació de poder que deu donar mirar una escopeta de front i dir-li a la mort que has sobreviscut a dues guerres mundials i que la decisió és només teva.

En qualsevol cas, que ningú s’espanti, encara no tinc intencions de suïcidar-me, ja que hi ha tant per veure. A més, em sabria molt greu per la mare, pels altres també, però ella, que em va dur al món, mai hauria de patir quelcom tan terrible com la meva mort.